Un article sobre col·leccionistes

El País

PASSIÓ PER LA LECTURA

Lectors i bibliòfils

MARGINALIA

JORDI LLOVET 21/04/2011

N o tenim cap garantia que un propietari de desenes o de milers de llibres sigui un lector voraç: només la tenim del fet que li agrada col.leccionar llibres, una de les passions més escampades a la història universal. En el seu opuscle Contra un ignorant que comprava molts llibres, Llucià criticava un ciutadà que adquiria tot el que volia, però llegia escassament, i li aconsellava que, ja que havia comprat tants rotlles d'Homer, llegís a poc a poc el segon cant de La Ilíada i s'adonaria de seguida que aquell món no tenia res a veure amb la seva mania col.lectora. Tampoc no tenim gaire idea de quina quantitat de llibres llegeix una persona qualsevol, llevat que hagi portat un registre exhaustiu i puntual de les seves lectures —cosa que no fa gairebé ningú— o que sigui un gran conversador.

¿Podem creure que Boulard hagués llegit els vuit-cents mil volums que va arribar a acumular?

Al temps que els llibres encara eren molt cars —en especial abans de la impremta, però també al segle XVII—, podem refiar-nos que els propietaris de pocs centenars o d'un miler de volums els havien llegit i estudiat amb cura; en especial si eren gent de provada honradesa i passió per l'estudi i la lectura. Petrarca no degué posseir més enllà d'un centenar de llibres, que hauria volgut donar a la ciutat de Venècia mortis causa, però que es van dispersar quan va morir: podem tenir la certesa absoluta que els havia llegit tots, i molts més, que va consultar a biblioteques privades i monacals. Montaigne, ja afavorit per l'invent de Gutenberg, en va arribar a conservar un miler, i no cal mirar els catàlegs establerts pels estudiosos per tenir-ne fe: són més o menys els que cita als seus Assaigs, plens, fins a la incomoditat dels lectors, de citacions gregues i llatines. Shakespeare va llegir molt, en especial cròniques històriques, moltes de les quals es troben a la base de les seves tragèdies basades en fets esdevinguts a Roma, a Dinamarca o a les corts angleses més pròximes als seus anys de vida. Cervantes va llegir un gavadal de llibres, i només cal llegir una bona edició anotada del Quijote per adonar-se'n: no solament degué fullejar les infumables novel.les de cavalleries que esmenta al capítol de l'escrutini (I.6), sinó tots els que surten al llarg de tot aquest llibre i els altres que va escriure. De segur que Samuel Johnson havia llegit milers i milers de llibres, com ho acredita el coneixement de la llengua anglesa, antiga i moderna, que reflecteix el seu diccionari. Gibbon i Menéndez Pelayo no van parar de llegir tota la vida per documentar-se sobre tot el que van escriure: pous de saviesa. Flaubert era un lector compulsiu, però també selectiu: si per escriure Les temptacions de sant Antoni es va empassar bona part de la patrologia llatina, ens consta —pels registres de biblioteques de París i de Rouen— que va estudiar, més que llegir, mil cinc-cents volums per escriure les tres-centes pàgines de Bouvard i Pécuchet. Jorge Luis Borges va llegir milers de llibres —en aparença, milions—, o se'ls va fer llegir quan ja no hi veia.

Però, com dèiem al començament, ¿podem estar segurs que Hans Sloane, protopare del British Museum, es va llegir els cinquanta-mil volums que va llegar a aquesta fundació? ¿Podem creure que Antoine-Marie-Henri Boulard hagués llegit els vuit-cents mil volums que va arribar a acumular? Impossible. El cas més sensacional que conec d'un pseudolector el representa el fals polígraf Eduardo Aunós: un murri va etzibar, una vegada: "Que savi que seria l'Aunós si hagués llegit tots els llibres que va escriure!" Només tenim, doncs, una pauta segura per fer una hipotètica nòmina de llibres llegits per un autor: espigolar totes les referències llibresques que es trobin als seus llibres, o intuir —com passa amb Henry Fielding amb relació a Cervantes— què havien llegit per arribar a escriure el que van escriure.