Teobaldo Manucci

Retrat d'Aldo Manuzio

Per una d'aquelles estranyes casualitats del destí Teobaldo Manucci, que seria conegut per la posteritat amb el nom d'Aldo Manuzio, va nèixer el mateix any en el què Gutenberg estava ocupat inventant la impremta: el 1450.

A la seva ciutat natal de Bassiano, Aldo va començar adquirir una sòlida cultura humanística. Justament fou a través de l'humanisme que es va interessar per la impremta. L'obsessió d'Aldo fou la conservació i preservació de les obres clàssiques, sobre tot les gregues, depurades dels errors que havien acumulat al cap d'anys i anys de còpies manuscrites. El seu projecte era comptar amb humanistes que estudiessin les obres, en fessin una edició crítica i publicar un llibre imprès lliure d'errors.

El 1490, Aldo es traslladà a Venècia on va començar el seu negoci d'impressor/editor que el faria pasar a la posteritat. Veritablement no podia haver triat una millor ciutat per realitzar al seu projecte. La Venècia de finals del segle XV estava plena d'intel·lectuals grecs que s'hi havien instal·lat després de la caiguda de Bizanci a mans dels turcs. Amb l'ajuda d'aquests exilats i d'altres humanístes, a partir de 1494 començà el seu programa d'impressió d'obres clàssiques. Sota el signe de l'àncora i el dofí, la marca d'impressor d'Aldo Manuzio, es publicaren 28 edicions princeps i  més de 130 obres: en grec, en llatí i en llengua vernacle.



Marca d'impressor d'Aldo Manuzio

No content amb la tasca de divulgació dels clàssics, la impremta Aldo fou també un innovador en el camp tipogràfic. Juntament amb el gravador Francesco Griffo, de Bolonya, dissenyà tot de tipus diferents que utilitza a la seva impremta, com els tipus Bembo o la invenció de la itàlica o cursiva (usada per primer cop al 1501). Es diu que l'ús d'itàliques permetia abaratir costos ja que en el mateix espai de paper s'hi podien encabir més lletres.

Fragment imprès amb tipus Bembo

Una altra de les seves innovacions que de seguida va tenir una gran acceptació a tota Europa fou la introducció del format octau. Aquest format resultava molt més petit i manejable i fou l'antecedent dels nostres llibres de butxaca. També introduir canvis en les enquadernacions. Va usar cobertes de cartró folrades de pell, menys pesants, més econòmics i més flexibles.

Aviat les seves edicions es posaren de moda a tota Europa i li sorgiren imitadors arreu. Però al costat d'aquests llibres de petit format, d'edició cuidada però de costos reduïts, Aldo també produí alguna de les obres més belles de la història de la tipografia. Valgui com a mostra la seva obra mestra la Hypnerotomachia Poliphili (1499), per molts el llibre més bonic imprès durant el renaixement. Aquest text neoplatònic de Francesco Collona va il·lustrat amb 170 xil·lografies fetes probablement per un miniaturista de Pàdua anomenat Benedetto Bordone. No deixeu de donar una ullada a la bellesa de les il·lustracions, la perfecció de la impressió i l'elegància de la tipografia.