Video sobre enquadernació

Per tornar a començar el curs us proposo un video fet per la Biblioteca Nacional de España sobre la enquadernació.

Com s'imprimien els naips a l'època del Renaixement?

Us penjo un vídeo sobre com s'imprimien i es pintaven les cartes al renaixement. De fet, és el mateix procés que es seguia per fer els gravats xil·logràfics que veiem als llibres. Per cert, no apujeu el volum de l'ordinador, el vídeo no té so!!

Cartografia

Us penjo un vídeo fet per la Biblioteca Nacional de España sobre cartografía. Espero que el gaudiu molt!!

Com es feien els manuscrits?

Us penjo un vídeo sobre es feien els manuscrits. El vídeo està fet per la Fundació Getty.

i un altre sobre l'estructura dels manuscrits on s'explica prou bé l'estructura dels quadernets.

Teobaldo Manucci

Retrat d'Aldo Manuzio

Per una d'aquelles estranyes casualitats del destí Teobaldo Manucci, que seria conegut per la posteritat amb el nom d'Aldo Manuzio, va nèixer el mateix any en el què Gutenberg estava ocupat inventant la impremta: el 1450.

A la seva ciutat natal de Bassiano, Aldo va començar adquirir una sòlida cultura humanística. Justament fou a través de l'humanisme que es va interessar per la impremta. L'obsessió d'Aldo fou la conservació i preservació de les obres clàssiques, sobre tot les gregues, depurades dels errors que havien acumulat al cap d'anys i anys de còpies manuscrites. El seu projecte era comptar amb humanistes que estudiessin les obres, en fessin una edició crítica i publicar un llibre imprès lliure d'errors.

El 1490, Aldo es traslladà a Venècia on va començar el seu negoci d'impressor/editor que el faria pasar a la posteritat. Veritablement no podia haver triat una millor ciutat per realitzar al seu projecte. La Venècia de finals del segle XV estava plena d'intel·lectuals grecs que s'hi havien instal·lat després de la caiguda de Bizanci a mans dels turcs. Amb l'ajuda d'aquests exilats i d'altres humanístes, a partir de 1494 començà el seu programa d'impressió d'obres clàssiques. Sota el signe de l'àncora i el dofí, la marca d'impressor d'Aldo Manuzio, es publicaren 28 edicions princeps i  més de 130 obres: en grec, en llatí i en llengua vernacle.



Marca d'impressor d'Aldo Manuzio

No content amb la tasca de divulgació dels clàssics, la impremta Aldo fou també un innovador en el camp tipogràfic. Juntament amb el gravador Francesco Griffo, de Bolonya, dissenyà tot de tipus diferents que utilitza a la seva impremta, com els tipus Bembo o la invenció de la itàlica o cursiva (usada per primer cop al 1501). Es diu que l'ús d'itàliques permetia abaratir costos ja que en el mateix espai de paper s'hi podien encabir més lletres.

Fragment imprès amb tipus Bembo

Una altra de les seves innovacions que de seguida va tenir una gran acceptació a tota Europa fou la introducció del format octau. Aquest format resultava molt més petit i manejable i fou l'antecedent dels nostres llibres de butxaca. També introduir canvis en les enquadernacions. Va usar cobertes de cartró folrades de pell, menys pesants, més econòmics i més flexibles.

Aviat les seves edicions es posaren de moda a tota Europa i li sorgiren imitadors arreu. Però al costat d'aquests llibres de petit format, d'edició cuidada però de costos reduïts, Aldo també produí alguna de les obres més belles de la història de la tipografia. Valgui com a mostra la seva obra mestra la Hypnerotomachia Poliphili (1499), per molts el llibre més bonic imprès durant el renaixement. Aquest text neoplatònic de Francesco Collona va il·lustrat amb 170 xil·lografies fetes probablement per un miniaturista de Pàdua anomenat Benedetto Bordone. No deixeu de donar una ullada a la bellesa de les il·lustracions, la perfecció de la impressió i l'elegància de la tipografia.

Volums facticis, però no pas ficticis

Els volums factícis són agrupacions de documents publicats originàriament per separat que, un bon dia, algú, normalment el propietari, va decidir enquadernar junts perque compartien una afinitat temàtica, l'autor o, simplement, perquè li venia de gust.

Els materials més susceptibles de ser fusionats en un volum factici són els fullets. La raó és força òbvia: els fullets, donat el seu gruix relativament petit, tenen una enutjosa tendència a desordenar-se i perdre's entre els altres volums de la biblioteca. Vist des de l'òptica de la persona que els ha de tenir a la llibreria de casa la solució d'agrupar-ne uns quants enquadernant-los junts és més que bona; i encara era millor fins a mitjans de segle XX, quan encara podies trobar bons artesans de l'enquadernació que treballessin per preus no gaire prohibitius.

La majoria de les vegades, tot aquest raonament previ que sembla tant lògic es torna un malson quan aquests volums van a parar a una biblioteca. Molts catalogadors, tot i que s'han descrit honroses excepcions, odien els facticis. Cada fullet o part del volum, evidentment, cal catalogar-lo per separat tot i que estiguin enquadernats en una sola unitat física, si la biblioteca fa servir un topogràfic vinculat al registre bibliogràfic en comptes del d'exemplar, la dificultat és òbvia: què passa quan tens un fullet enquadernat en un factici i el mateix fullet solt? Com aconsegueixes expressar que cadascun dels fullets individuals estan relligats junts? Si tenen un titol al llom, un sempre pot fer una secundària de títol comuna a tots els diferents registres bibliogràfics que integren al volum, sinó la cosa es complica encara més. Com veieu, de sobte es desperten tota una sèrie de complicacions i enigmes, només perceptibles per un catalogador, i que la resta del món, feliçment, ignora. I ben fet que fan, per que els volums facticis, finalment, acostumen a ser caixes de sorpreses plenes d'informacions sorprenents.